Un trosset de cel

Escriu.
No t'oblidis d'escriure.
Envia'ns un correu.
Recorda d'enviar cartes.

Però, sobretot, no oblidis el plaer d'escriure perquè és l'unica cosa que et quedarà quan tota la resta ja no hi sigui.





M'he sentit a dir, tantes vegades, que com és que no escric, que ja no sé què respondre. No és que no escrigui, dic. Ho faig... Només que en menys quantitat que abans.
A favor meu diré... que no tinc justificacions.
En contra, que tinc una mena de pavor natural contra la pàgina en blanc; que quan se m'acudeixen coses que vull escriure no estic mai en el lloc ni en el moment adequat, que tot el que sento quan escric és tan inconnex i, a vegades, tan poc clar, que temo que plasmar-ho en paper provoqui només una sensació d'irrealitat i complicació molt gran en el possible lector.

Malgrat tot, sé que encara tinc moltes coses per a dir, molts sentiments per a deixar expressats...
...I el temps encara no s'ha acabat!

A tu,

que has aconseguit
que encarar-me al món no em faci por;
que m'atreveixi
a jugar-m'ho tot a una sola carta,
a obrir les portes del meu jo interior i fer-lo sortir;
que m'has fet capaç
de mirar aquelles coses que tendim a tapar amb un vel ben gruixut i intenti canviar-les;
de tenir ganes, més que mai,
de tirar endavant amb la meva vida i fer-la millor,
de superar-me en cada moment,
de fer-me més forta,
de voler canviar el món amb un somriure,
de portar els meus sentiments al límit,
de donar-ho tot sense esperar res a canvi...

Ets tant i, a la vegada, res per a mi, que l'única cosa que m'espanta és quedar-me sense tu.
I fins i tot, si aquest fos el cas,
sé que no m'hauria equivocat trobant-te a tu
perquè ets el millor que hi ha en mi
i no puc renunciar al millor,
ni penedir-me'n.

Tantes paraules per a no dir res,
tantes emocions que es trasbalsen,
tants sentiments que no sé explicar...

I tot plegat es podria resumir en un sol mot:

t'estimo.

Tu.
Un sol pronom.
Tantes persones.
T'has parat mai a pensar que cada cop que has pronunciat aquest mot no ho has fet dirigint-te a la mateixa persona?

Tu.
I jo essent tu.
I tu convertint-se en mi.
Tantes vegades m'he dirigit a uns "tu" massa llunyans, que, al final, s'han acabat confonent els uns amb els altres...

Tu.
Tot i res.
Dues lletres per a definir tot un món.
Finalment una sola cara per a un sol mot; finalment, tu tot per a mi.






1pto!

   

Un dia, potser llunyà, potser més proper de què em sembla, sé que seré capaç de dir-t'ho tot. I resulta curiós que hagi pres aquesta decisió perquè, més enllà de qualsevol por, ja t'ho dic tot. No puc evitar que les paraules surtin soles i donin forma a tot allò que guardo mig en esborrany al meu cap. M'alegro que sigui així. Si fes cas a la dita "la informació és poder", estic segura que hauria signat la meva sentència a mort amb tot allò que he dit fins ara. Per sort, tinc la certesa que tot plegat ha estat dit en l'instant precís.

    El futur sol ser una cosa molt incerta, però arriba un moment en què ens fem grans i ens toca mirar-lo als ulls. No tinc cap mena d'idea sobre què em depararà la vida, només un grapat de bons propòsits i aspiracions. Segurament, la meitat d'aquests no serà mai acomplerta... No obstant això, em resta l'esperança de poder viure l'altra meitat intensament.

    Tinc un munt de dubtes, defectes i fragilitats; continuo sentint-me petita en segones quines situacions, encara em produeix esgarrifances haver d'enfrontar-me a la vida... Però sé que me'n sortiré. Que un dia miraré enrere i podré riure'm de tot això. Quan aquest dia arribi, espero que puguis compartir les meves rialles.

    "Qui m'entengui, que em compri"... Potser hauria de pensar abans de vomitar els meus sentiment en un full en blanc. I és que ja se sap: l'amor no entén de normes. Ni de fronteres, ni d'edats, ni de res de res. L'amor és una manera de reduir massa coses en un sol mot.

Havia estat pensant, tant de temps, que ja aniria essent hora de barrar la porta a fantasmes del passat, que no veia el moment de començar a fer el pas.

Sabia que era important marcar distància i creure que, realment, podia tirar endavant sense tot allò que representava una part massa gran d'experiències viscudes.

És difícil, encara que la força de voluntat sigui ben forta. A ningú li és fàcil, desprendre's d'aquelles coses que l'han fet ser com és.

I de cop, un dia, estranyament i sense saber perquè, et trobes pensant en una vida nova, en la que no hi ha cabuda per als fantasmes que et ferien, una vegada i una altra, perquè eres incapaç de combatre'ls.

I saps, aleshores, que ja no tornaràs a obrir-los la porta. Que s'ha tancat per sempre. Que només s'obrirà, ara, per a donar pas a noves experiències, a nous coneguts, a tot allò que, potser un dia, també esdevindrà fantasmal però que, almenys per un instant, representa la finestra oberta de la teva llibertat.

No sé en quin moment vaig adonar-me que havia posat punt i final a diversos aspectes de la meva vida anterior.
Sé, no obstant això, que he començat de zero i això m'ha permès fer-me gran.

Desconec completament si, tot plegat, m'aportarà més coses bones que dolentes, o viceversa, però no em fa por arriscar-me a viure l'aventura perquè, en aquest camí que he escollit, les regnes les porto jo.




1pto!

Ja se sap allò de "qui avisa no és traidor" i, com ja vaig dir, aquest post és bastant més optimista que l'anterior.

Coses que han millorat:

- relacionar-me amb espanyols, malgrat que em vagi fatal per a millorar l'alemany, m'ajuda a no sentir-me tan fora de lloc

- anar a classe em proporciona hores ocupades i, per tant, menys hores que haig de passar trencant-me el cap aviam què puc fer (i tinc deures :O)

- les festes d'Erasmus comencen a anar millor :)

- amb l'Adtesa i la Sophie ens farem uns "plànnings" pels caps de setmana, per no quedar-nos soles i avorrides

- puc mirar el correu cada dia (encara que els ordinadors van fatal :S)



^^

Quan, després de 3 anys de carrera, reuneixes el coratge necessari i decideixes emprendre un nou camí en la teva vida d'estudiant plantejant-la la seriosa possibilitat de fer un curs d'Erasmus, no et pots ni imaginar en quina mesura aquesta decisió canviarà la teva vida.
Per començar, tothom a qui ho comentes (absolutament tothom) et diu que t'ho passaràs molt bé, que serà una gran experiència, que coneixeràs molta gent nova, que aniràs de farra tot el dia...
Sí, home!, i què més? No hi ha res més dur que haver-te empassat (i autoconvençut de) tot això i adonar-te, un cop arribada, que la gent costa de conèixer, que tothom fa ghettos als quals costa entrar, que de farres cada dia no n'hi ha (i, les que hi ha, no són n'hi de bon tros com t'imaginaves)...
Això sí: s'ha de reconèixer que, com a mínim, sí que és una gran experiència. Aprens a organitzar-te la vida domèstica de grat o per força, perquè no hi ha la mama que faci la feina bruta (a favor teu, cal dir, però, que si hi hagués la mama se sentiria orgullosa de l'educació que ha donat als seus fills).
Així doncs, al cap d'una setmana i mitja de ser fora, pots assegurar que trobar-te cara a cara amb tu mateixa és més dur del que havies suposat. Que la soledat a la qual t'enfrontes requereix una dosi enorme d'optimisme que, a vegades, no saps d'on treure i t'esforces per no quedar-te plorant a casa..., fins que arriba el moment en què has de plorar com un bebè per a poder alliberar totes les tensions acumulades.
I aleshores, tornes a sentir-te capaç d'enfrontar-te a totes les adversitats. De sobreviure en un món que encara no has fet teu, tot i que saps que ho acabarà essent.
Per a ser-vos sincera, ara mateix em passo els dies fent el cor fort i pensant que, abans que me n'adoni, serà desembre i tornaré a casa per Nadal (...a què em recorda, això? :P). Suposo que per això tinc una necessitat constant de saber coses de la gent que estimo, de rebre mails, encara que siguin amb dues línies o amb tres paraules, de rebre un missatge extraviat o una trucada perduda. De redescobrir, de tant en tant, que la distància no m'ha deslligat del tot d'allò que m'és conegut.
 I malgrat tot, malgrat el pessimisme que es desprèn d'aquestes línies, el que més desitjo és aconseguir adaptar-me a la vida aquí, a l'haver-me d'espavilar jo soleta, a tot el que m'ha caigut a sobre, quan abans millor. A sentir que tornar per Nadal em provocarà un nus a l'estómac i una barreja de sensacions de voler quedar-me i voler tornar.
Espero no anar gaire desencaminada i aquesta mena de melancolia que m'acompanya aquests dies s'acabi esvaint aviat.
Però espero, sobretot, no preocupar-vos gaire amb aquest nudisme sentimental (d'altra banda, no precisament usual en mi). Amb sort, la propera vegada que llegiu aquest blog, el pessimisme haurà donat pas a l'esperança.

Només volia dir-te que he passat molt bon estiu.

Tinc un munt de records que sé que ja no oblidaré. Les hores passades al teu portal, esperant que sortissis d'un moment a l'altre. El sol, sempre present en el meu estiu, va ser l'únic testimoni del vincle que es va forjar entre tu i jo. Les teves mans. Les teves mans agafant les meves. Acaronant la meva galta. I les estones de passejades amunt i avall, sense rumb. Els teus ulls. Mirant-me fixament. Com si cada vegada fos la primera vegada que em veiessin. Com si es meravellessin de tot allò que veien. I les nostres bromes, les nostres rialles, la banda sonora del nostre estiu. Els teus braços. Bressolant-me tendrament. Abraçant-me i deixant en mi l'escalfor d'aquells que saben que no necessiten res més per a estar complets. Els teus braços, envoltant-me. I la son, que se'ns enduia als seus dominis cada tarda, quan, embriagats per la calor del migdia, ens adormíem l'un sobre l'altra. I els teus gestos, que em vaig arribar a aprendre de memòria. Gravats a la meva ment per sempre. I les converses inacabades, plenes de silencis i carícies. La teva boca. Els teus llavis. Tan aviat formaven un somriure com em robaven un petó en el moment menys esperat... 

Ja ho veus. No pots desaparèixer tan fàcilment com t'agradaria. Tampoc com a mi m'agradaria. Només em queda tenir paciència, i esperar que el temps faci la seva feina. Però els records de tots els moments que hem passat junts, sé que no se'ls podrà endur mai. Que quedaran en mi i formaran part del meu jo futur. Ja ho veus. Sempre diuen que res no dura per sempre, però tal vegada és que no ens adonem que tot dura per sempre, només que canvia de forma. Em quedaré, doncs, amb els meus records. Per passar una estona feliç quan em decideixi a reviure'ls. Aprendré a disfressar el que senti, si mai ens trobem pel carrer. Dissimularé, si resulta que és això el que vols. Però m'agradaria poder dir-te una cosa. I és que, després de tot,

només volia dir-te que he passat molt bon estiu.

 

Te quiero aún cuando tú no me quieres.

Me gustas, y se desborda en mí

un torbellino de sentimientos y pasiones

que se mezclan entre sí, nerviosos y agitados.

Que chocan los unos con los otros.

Se entrometen en un barullo de hilos de colores.

Se pierden y se vuelven locos.

Y yo con ellos. Loca como nunca antes lo fuí.

Locos, ellos y yo, sentimientos y pasiones.

Y en medio de toda esta locura, tú.

 

 

 

A vegades em pica per la poesia...

El que ja no aconsegueixo entendre és perquè em pica en castellà.

 

 

1pto!