Un trosset de cel

Quan, després de 3 anys de carrera, reuneixes el coratge necessari i decideixes emprendre un nou camí en la teva vida d’estudiant plantejant-la la seriosa possibilitat de fer un curs d’Erasmus, no et pots ni imaginar en quina mesura aquesta decisió canviarà la teva vida.
Per començar, tothom a qui ho comentes (absolutament tothom) et diu que t’ho passaràs molt bé, que serà una gran experiència, que coneixeràs molta gent nova, que aniràs de farra tot el dia…
Sí, home!, i què més? No hi ha res més dur que haver-te empassat (i autoconvençut de) tot això i adonar-te, un cop arribada, que la gent costa de conèixer, que tothom fa ghettos als quals costa entrar, que de farres cada dia no n’hi ha (i, les que hi ha, no són n’hi de bon tros com t’imaginaves)…
Això sí: s’ha de reconèixer que, com a mínim, sí que és una gran experiència. Aprens a organitzar-te la vida domèstica de grat o per força, perquè no hi ha la mama que faci la feina bruta (a favor teu, cal dir, però, que si hi hagués la mama se sentiria orgullosa de l’educació que ha donat als seus fills).
Així doncs, al cap d’una setmana i mitja de ser fora, pots assegurar que trobar-te cara a cara amb tu mateixa és més dur del que havies suposat. Que la soledat a la qual t’enfrontes requereix una dosi enorme d’optimisme que, a vegades, no saps d’on treure i t’esforces per no quedar-te plorant a casa…, fins que arriba el moment en què has de plorar com un bebè per a poder alliberar totes les tensions acumulades.
I aleshores, tornes a sentir-te capaç d’enfrontar-te a totes les adversitats. De sobreviure en un món que encara no has fet teu, tot i que saps que ho acabarà essent.
Per a ser-vos sincera, ara mateix em passo els dies fent el cor fort i pensant que, abans que me n’adoni, serà desembre i tornaré a casa per Nadal (…a què em recorda, això? :P). Suposo que per això tinc una necessitat constant de saber coses de la gent que estimo, de rebre mails, encara que siguin amb dues línies o amb tres paraules, de rebre un missatge extraviat o una trucada perduda. De redescobrir, de tant en tant, que la distància no m’ha deslligat del tot d’allò que m’és conegut.
 I malgrat tot, malgrat el pessimisme que es desprèn d’aquestes línies, el que més desitjo és aconseguir adaptar-me a la vida aquí, a l’haver-me d’espavilar jo soleta, a tot el que m’ha caigut a sobre, quan abans millor. A sentir que tornar per Nadal em provocarà un nus a l’estómac i una barreja de sensacions de voler quedar-me i voler tornar.
Espero no anar gaire desencaminada i aquesta mena de melancolia que m’acompanya aquests dies s’acabi esvaint aviat.
Però espero, sobretot, no preocupar-vos gaire amb aquest nudisme sentimental (d’altra banda, no precisament usual en mi). Amb sort, la propera vegada que llegiu aquest blog, el pessimisme haurà donat pas a l’esperança.