Un trosset de cel

Un dia, potser llunyà, potser més proper de què em sembla, sé que seré capaç de dir-t’ho tot. I resulta curiós que hagi pres aquesta decisió perquè, més enllà de qualsevol por, ja t’ho dic tot. No puc evitar que les paraules surtin soles i donin forma a tot allò que guardo mig en esborrany al meu cap. M’alegro que sigui així. Si fes cas a la dita “la informació és poder”, estic segura que hauria signat la meva sentència a mort amb tot allò que he dit fins ara. Per sort, tinc la certesa que tot plegat ha estat dit en l’instant precís.

    El futur sol ser una cosa molt incerta, però arriba un moment en què ens fem grans i ens toca mirar-lo als ulls. No tinc cap mena d’idea sobre què em depararà la vida, només un grapat de bons propòsits i aspiracions. Segurament, la meitat d’aquests no serà mai acomplerta… No obstant això, em resta l’esperança de poder viure l’altra meitat intensament.

    Tinc un munt de dubtes, defectes i fragilitats; continuo sentint-me petita en segones quines situacions, encara em produeix esgarrifances haver d’enfrontar-me a la vida… Però sé que me’n sortiré. Que un dia miraré enrere i podré riure’m de tot això. Quan aquest dia arribi, espero que puguis compartir les meves rialles.

    “Qui m’entengui, que em compri”… Potser hauria de pensar abans de vomitar els meus sentiment en un full en blanc. I és que ja se sap: l’amor no entén de normes. Ni de fronteres, ni d’edats, ni de res de res. L’amor és una manera de reduir massa coses en un sol mot.