Un trosset de cel

La Lora va obrir els ulls. Aquell petit moment d’obscuritat concentrada semblava haver-la alleugerit. De què? De moltes coses, de tot, de res. Se sentia cansada. Cansada i, alhora, fresca com una rosa. A vegades li semblava que tot plegat no servia de res. Desafortunadament, moltes d’aquestes vegades ni tan sols tenia clar què era el tot plegat que no servia de res. I aleshores, començaven els dubtes. Existencials, hauria dit la Geni. Circumstancials, hauria respòs en Bru. Però la Lora sabia del cert que només eren dubtes. Alguns, sí, realment importants, com ara què estava fent amb la seva vida o quina mena d’objectiu incert pretenia perseguir. La majoria, malgrat tot, eren foteses. Si més no, començaven donant voltes a tota mena d’estupideses: per què existeix un estri de cuina que serveix per a mesurar la quantitat d’espaguettis que s’han de coure, si es pot fer amb la mà?, per què els pares d’en Bru van triar aquest nom, si és ros?, per què hi ha tantes coses que semblen creades per a otorgar a la vida una mica més d’ironia?.. Els pensaments de la Lora es van estroncar. Al foc, la cafetera clamava que ja feia estona que el cafè s’havia cremat. Es va aixecar, sospirant, i va decidir que, després de tot, últimament estava bevent massa cafès al dia.