Un trosset de cel

A tu,

que has aconseguit
que encarar-me al món no em faci por;
que m’atreveixi
a jugar-m’ho tot a una sola carta,
a obrir les portes del meu jo interior i fer-lo sortir;
que m’has fet capaç
de mirar aquelles coses que tendim a tapar amb un vel ben gruixut i intenti canviar-les;
de tenir ganes, més que mai,
de tirar endavant amb la meva vida i fer-la millor,
de superar-me en cada moment,
de fer-me més forta,
de voler canviar el món amb un somriure,
de portar els meus sentiments al límit,
de donar-ho tot sense esperar res a canvi…

Ets tant i, a la vegada, res per a mi, que l’única cosa que m’espanta és quedar-me sense tu.
I fins i tot, si aquest fos el cas,
sé que no m’hauria equivocat trobant-te a tu
perquè ets el millor que hi ha en mi
i no puc renunciar al millor,
ni penedir-me’n.

Tantes paraules per a no dir res,
tantes emocions que es trasbalsen,
tants sentiments que no sé explicar…

I tot plegat es podria resumir en un sol mot:

t’estimo.

Tu.
Un sol pronom.
Tantes persones.
T’has parat mai a pensar que cada cop que has pronunciat aquest mot no ho has fet dirigint-te a la mateixa persona?

Tu.
I jo essent tu.
I tu convertint-se en mi.
Tantes vegades m’he dirigit a uns “tu” massa llunyans, que, al final, s’han acabat confonent els uns amb els altres…

Tu.
Tot i res.
Dues lletres per a definir tot un món.
Finalment una sola cara per a un sol mot; finalment, tu tot per a mi.

1pto!

Un dia, potser llunyà, potser més proper de què em sembla, sé que seré capaç de dir-t’ho tot. I resulta curiós que hagi pres aquesta decisió perquè, més enllà de qualsevol por, ja t’ho dic tot. No puc evitar que les paraules surtin soles i donin forma a tot allò que guardo mig en esborrany al meu cap. M’alegro que sigui així. Si fes cas a la dita “la informació és poder”, estic segura que hauria signat la meva sentència a mort amb tot allò que he dit fins ara. Per sort, tinc la certesa que tot plegat ha estat dit en l’instant precís.

    El futur sol ser una cosa molt incerta, però arriba un moment en què ens fem grans i ens toca mirar-lo als ulls. No tinc cap mena d’idea sobre què em depararà la vida, només un grapat de bons propòsits i aspiracions. Segurament, la meitat d’aquests no serà mai acomplerta… No obstant això, em resta l’esperança de poder viure l’altra meitat intensament.

    Tinc un munt de dubtes, defectes i fragilitats; continuo sentint-me petita en segones quines situacions, encara em produeix esgarrifances haver d’enfrontar-me a la vida… Però sé que me’n sortiré. Que un dia miraré enrere i podré riure’m de tot això. Quan aquest dia arribi, espero que puguis compartir les meves rialles.

    “Qui m’entengui, que em compri”… Potser hauria de pensar abans de vomitar els meus sentiment en un full en blanc. I és que ja se sap: l’amor no entén de normes. Ni de fronteres, ni d’edats, ni de res de res. L’amor és una manera de reduir massa coses en un sol mot.