Lora: el mantra
L'agafava de la mà. Amb el front tocant el seu i mirant-la als ulls. D'aquella manera en què miren els enamorats: de massa a prop, permetent que la imatge es torni borrosa i els ulls, aquests ulls estimats, s'ajuntin formant un sol tot, com si fos una manera més de ser un, però una mica més tàntrica. La Lora començava a marejar-se. I aleshores va iniciar el càntic, aquella mena de ritual que els feia sentir allò que eren, aquelles paraules que repetien una vegada i una altra, com si fos el seu mantra particular:
- Preciosa.
- Guapíssim.
- Preciosa.
- Guapíssim.
- Preciosa.
La Lora s'havia preguntat moltes vegades quanta estona haurien pogut passar repetint aquella petita oració, aquells mots que els tranquil·litzaven i els feien sentir més units. De fet, i n'estava segura, podrien haver-se passat així tota l'eternitat. Perquè eren aquells moments, precisament, els que els permetien absentar-se del món, alliberar-se de tota responsabilitat i oblidar, per una estona, qui eren i què volien.
Finalment, ell va donar per finalitzat aquell instant de trobar-se amb si mateixos. Li va fer un petó. Suau, dolç, tendre, amb amor. Somrigué. Va separar lentament el front del d'ella. La Lora el va mirar. I en aquell precís instant va saber, amb una certesa espaordidora, que tenia tot el dret del món de gaudir d'aquells minuts de felicitat absoluta i ningú, ni tan sols la culpabilitat de ser conscient de les desgràcies i problemes dels altres, no li ho podria retreure mai. La Lora li va tornar el somriure.
