Un trosset de cel

Havia estat pensant, tant de temps, que ja aniria essent hora de barrar la porta a fantasmes del passat, que no veia el moment de començar a fer el pas.

Sabia que era important marcar distància i creure que, realment, podia tirar endavant sense tot allò que representava una part massa gran d'experiències viscudes.

És difícil, encara que la força de voluntat sigui ben forta. A ningú li és fàcil, desprendre's d'aquelles coses que l'han fet ser com és.

I de cop, un dia, estranyament i sense saber perquè, et trobes pensant en una vida nova, en la que no hi ha cabuda per als fantasmes que et ferien, una vegada i una altra, perquè eres incapaç de combatre'ls.

I saps, aleshores, que ja no tornaràs a obrir-los la porta. Que s'ha tancat per sempre. Que només s'obrirà, ara, per a donar pas a noves experiències, a nous coneguts, a tot allò que, potser un dia, també esdevindrà fantasmal però que, almenys per un instant, representa la finestra oberta de la teva llibertat.

No sé en quin moment vaig adonar-me que havia posat punt i final a diversos aspectes de la meva vida anterior.
Sé, no obstant això, que he començat de zero i això m'ha permès fer-me gran.

Desconec completament si, tot plegat, m'aportarà més coses bones que dolentes, o viceversa, però no em fa por arriscar-me a viure l'aventura perquè, en aquest camí que he escollit, les regnes les porto jo.




1pto!