Si mai hagués imaginat fins a on pot arribar la felicitat, en cas que hagués decidit de posar-li límits, no crec, ni per un instant, que m’hagués acostat gens ni mica a descriure el mateix que sento ara.
Si mai hagués pensat en la possibilitat de veure com els meus somnis, finalment, es feien realitat, t’haig de confessar sincerament que no se m’hauria acudit de fer-t’hi aparèixer a tu.
Si mai hagués de fer cas a totes aquelles idees preconcebudes que tenim sobre la vida, sobre allò que vindrà o sobre allò que, teòricament, ha de ser, probablement ja no t’hauria trobat.
Així, doncs, puc dir, contenta i orgullosa, que aquest cop em va sortir bé allò de “deixar-se portar”. I mai hauria pensat que això augmentaria tant els meus nivells de felicitat!

T’estimo. Només ho sé dir així.
T’estimo i no em fa por escampar-ho per tot arreu.
T’estimo, aquest sentiment és el meu estandard, que voleia al vent si bufa, es mulla si plou i es torna a assecar quan surt el sol.

Així espero que sigui el meu amor i així espero poder-te’l mostrar: que s’adapti allò que vivim i als temps que hagin de venir.

Però, sobretot, que continui essent això: amor.

Que aquests 10 mesos vagin més enllà d’una simple xifra. T’estimo!..

PD: …i sé que mai ho podré expressar prou bé amb paraules.

L’agafava de la mà. Amb el front tocant el seu i mirant-la als ulls. D’aquella manera en què miren els enamorats: de massa a prop, permetent que la imatge es torni borrosa i els ulls, aquests ulls estimats, s’ajuntin formant un sol tot, com si fos una manera més de ser un, però una mica més tàntrica. La Lora començava a marejar-se. I aleshores va iniciar el càntic, aquella mena de ritual que els feia sentir allò que eren, aquelles paraules que repetien una vegada i una altra, com si fos el seu mantra particular:
- Preciosa.
- Guapíssim.
- Preciosa.
- Guapíssim.
- Preciosa.
La Lora s’havia preguntat moltes vegades quanta estona haurien pogut passar repetint aquella petita oració, aquells mots que els tranquil·litzaven i els feien sentir més units. De fet, i n’estava segura, podrien haver-se passat així tota l’eternitat. Perquè eren aquells moments, precisament, els que els permetien absentar-se del món, alliberar-se de tota responsabilitat i oblidar, per una estona, qui eren i què volien.
Finalment, ell va donar per finalitzat aquell instant de trobar-se amb si mateixos. Li va fer un petó. Suau, dolç, tendre, amb amor. Somrigué. Va separar lentament el front del d’ella. La Lora el va mirar. I en aquell precís instant va saber, amb una certesa espaordidora, que tenia tot el dret del món de gaudir d’aquells minuts de felicitat absoluta i ningú, ni tan sols la culpabilitat de ser conscient de les desgràcies i problemes dels altres, no li ho podria retreure mai. La Lora li va tornar el somriure.

Escriu.
No t’oblidis d’escriure.
Envia’ns un correu.
Recorda d’enviar cartes.

Però, sobretot, no oblidis el plaer d’escriure perquè és l’unica cosa que et quedarà quan tota la resta ja no hi sigui.

M’he sentit a dir, tantes vegades, que com és que no escric, que ja no sé què respondre. No és que no escrigui, dic. Ho faig… Només que en menys quantitat que abans.
A favor meu diré… que no tinc justificacions.
En contra, que tinc una mena de pavor natural contra la pàgina en blanc; que quan se m’acudeixen coses que vull escriure no estic mai en el lloc ni en el moment adequat, que tot el que sento quan escric és tan inconnex i, a vegades, tan poc clar, que temo que plasmar-ho en paper provoqui només una sensació d’irrealitat i complicació molt gran en el possible lector.

Malgrat tot, sé que encara tinc moltes coses per a dir, molts sentiments per a deixar expressats…
…I el temps encara no s’ha acabat!

A tu,

que has aconseguit
que encarar-me al món no em faci por;
que m’atreveixi
a jugar-m’ho tot a una sola carta,
a obrir les portes del meu jo interior i fer-lo sortir;
que m’has fet capaç
de mirar aquelles coses que tendim a tapar amb un vel ben gruixut i intenti canviar-les;
de tenir ganes, més que mai,
de tirar endavant amb la meva vida i fer-la millor,
de superar-me en cada moment,
de fer-me més forta,
de voler canviar el món amb un somriure,
de portar els meus sentiments al límit,
de donar-ho tot sense esperar res a canvi…

Ets tant i, a la vegada, res per a mi, que l’única cosa que m’espanta és quedar-me sense tu.
I fins i tot, si aquest fos el cas,
sé que no m’hauria equivocat trobant-te a tu
perquè ets el millor que hi ha en mi
i no puc renunciar al millor,
ni penedir-me’n.

Tantes paraules per a no dir res,
tantes emocions que es trasbalsen,
tants sentiments que no sé explicar…

I tot plegat es podria resumir en un sol mot:

t’estimo.

Tu.
Un sol pronom.
Tantes persones.
T’has parat mai a pensar que cada cop que has pronunciat aquest mot no ho has fet dirigint-te a la mateixa persona?

Tu.
I jo essent tu.
I tu convertint-se en mi.
Tantes vegades m’he dirigit a uns “tu” massa llunyans, que, al final, s’han acabat confonent els uns amb els altres…

Tu.
Tot i res.
Dues lletres per a definir tot un món.
Finalment una sola cara per a un sol mot; finalment, tu tot per a mi.

1pto!

Un dia, potser llunyà, potser més proper de què em sembla, sé que seré capaç de dir-t’ho tot. I resulta curiós que hagi pres aquesta decisió perquè, més enllà de qualsevol por, ja t’ho dic tot. No puc evitar que les paraules surtin soles i donin forma a tot allò que guardo mig en esborrany al meu cap. M’alegro que sigui així. Si fes cas a la dita “la informació és poder”, estic segura que hauria signat la meva sentència a mort amb tot allò que he dit fins ara. Per sort, tinc la certesa que tot plegat ha estat dit en l’instant precís.

    El futur sol ser una cosa molt incerta, però arriba un moment en què ens fem grans i ens toca mirar-lo als ulls. No tinc cap mena d’idea sobre què em depararà la vida, només un grapat de bons propòsits i aspiracions. Segurament, la meitat d’aquests no serà mai acomplerta… No obstant això, em resta l’esperança de poder viure l’altra meitat intensament.

    Tinc un munt de dubtes, defectes i fragilitats; continuo sentint-me petita en segones quines situacions, encara em produeix esgarrifances haver d’enfrontar-me a la vida… Però sé que me’n sortiré. Que un dia miraré enrere i podré riure’m de tot això. Quan aquest dia arribi, espero que puguis compartir les meves rialles.

    “Qui m’entengui, que em compri”… Potser hauria de pensar abans de vomitar els meus sentiment en un full en blanc. I és que ja se sap: l’amor no entén de normes. Ni de fronteres, ni d’edats, ni de res de res. L’amor és una manera de reduir massa coses en un sol mot.

Havia estat pensant, tant de temps, que ja aniria essent hora de barrar la porta a fantasmes del passat, que no veia el moment de començar a fer el pas.

Sabia que era important marcar distància i creure que, realment, podia tirar endavant sense tot allò que representava una part massa gran d’experiències viscudes.

És difícil, encara que la força de voluntat sigui ben forta. A ningú li és fàcil, desprendre’s d’aquelles coses que l’han fet ser com és.

I de cop, un dia, estranyament i sense saber perquè, et trobes pensant en una vida nova, en la que no hi ha cabuda per als fantasmes que et ferien, una vegada i una altra, perquè eres incapaç de combatre’ls.

I saps, aleshores, que ja no tornaràs a obrir-los la porta. Que s’ha tancat per sempre. Que només s’obrirà, ara, per a donar pas a noves experiències, a nous coneguts, a tot allò que, potser un dia, també esdevindrà fantasmal però que, almenys per un instant, representa la finestra oberta de la teva llibertat.

No sé en quin moment vaig adonar-me que havia posat punt i final a diversos aspectes de la meva vida anterior.
Sé, no obstant això, que he començat de zero i això m’ha permès fer-me gran.

Desconec completament si, tot plegat, m’aportarà més coses bones que dolentes, o viceversa, però no em fa por arriscar-me a viure l’aventura perquè, en aquest camí que he escollit, les regnes les porto jo.

1pto!

Coses que han millorat:

- relacionar-me amb espanyols, malgrat que em vagi fatal per a millorar l’alemany, m’ajuda a no sentir-me tan fora de lloc

- anar a classe em proporciona hores ocupades i, per tant, menys hores que haig de passar trencant-me el cap aviam què puc fer (i tinc deures :O)

- les festes d’Erasmus comencen a anar millor

- amb l’Adtesa i la Sophie ens farem uns “plànnings” pels caps de setmana, per no quedar-nos soles i avorrides

- puc mirar el correu cada dia (encara que els ordinadors van fatal :S)

^^